Capital de la música moderna y la psicodélia. Karles Torra

Este texto forma parte del catálogo de la exposición
Meridià Granollers anys 70, realizada en el Museu de Granollers.
Escrito en catalán.

CAPITAL DE LA MÚSICA MODERNA I LA PSICODÈLIA

Preludi diòptric

Per ironies del destí, i tot just
inaugurada la década de 1970, Granollers es va situar al mapa de la
cultura pop en acollir la presentació de l´àlbum “Dioptria” de Pau
Riba. Considerat ja rera el vidre del segle XXI com l´obra cimera
de la història del rock cantat en la llengua de Llull, en el seu
moment va ser un disc trencador que agermanava la cançó amb el
rock, tot asenyalant un abans i un després en l´àmbit de la música
popular d´expressió catalana.

Pel caràcter arrauxat i transgressor de la seva poètica,
els tronats responsables del Palau de la Música Catalana no van
permetre que la presentació de “Dioptria” tingués lloc al “sagrat”
auditori modernista, tot al.legant que els seguidors de Riba
destrossarien el mobiliari. I ja forma part de la llegenda, la
famosa butifarra catalana llaçada amb les quatre barres que com a
resposta el diòptric cantautor va fer arribar a casa del director
del Palau a travès d´un recader de luxe: Jaume Sisa. Finalment, la
presentació es va acabar fent a Granollers, gràcies a l´entusiasme
dels alumnes de sisè de batxillerat de l´Institut. Després d´haver
topat amb la incomprensió de l´entital local d´espectacles de
cultura catalana, i per tal d´assegurar l´èxit de la convocatòria,
els estudiants van buscar la complicitat del Reporter JIM, el qual
va publicar una impactant entrevista amb Pau Riba a les pàgines del
setmanari Vallés. El “John Lennon català”, tal i com el titllaven
als cartells, s´expressava amb una llibertat desconeguda pels
paràmetres de l´època. Criticava a la societat, a la familia, a la
religió, i parlava obertament d´un tema tan tabú com les drogues:
“Hi ha drogues perjudicials com l´opi, la cocaina o la morfina, que
es consumeixen per evadir-se cap a paradisos artificials, i
d´altres que no afecten a la salut com els al.lucinògens (LSD,
marihuana, mescalina i haixix) que faculten a l´home per aprofondir
en la realitat. Si normalment els seus sentits rendeixen un 5 per
100, els al.lucinògens augmenten la seva sensibilitat al 20, 30 o
fins i tot el 100 per 100. Sota els seus efectes pots comunicar-te
amb gent d´altres idiomes sense necessitat de paraules”. Pau Riba
coneixia el pa que si donava, atès que un any abans havia publicat
“El matí just a trenc d´alba”, fet i fotut, la cançó seminal de la
psicodèlia a casa nostra. El diòptric i lisèrgic cantautor també
s´identificava amb el budisme zen: “Aquells ‘tios’ eren molt savis.
Es cert que amb la meditació es pot endevinar ‘la veritat’ i que
les paraules són impotents per manifestar-la, i que no es pot
transmetre com no sigui de pensament a pensament mitjançant ‘un
contacte psiquic’. Una vegada un mestre zen, mostrant una caixa de
llumins, va preguntar als seus deixebles ‘què és això ?’ i un
d´ells va respondre de seguida ‘¡una caixa de llumins!’, i el
mestre colpejant-li el cap amb la caixa li va dir: ‘Imbècil! És
això un soroll?’”. Per altra banda, Riba definia així el seu ideal
social: “Petites comunitats on tots els seus membres participessin
dels mateixos ‘ideals’ i estil de vida. I amb llibertat per entrar
i sortir”. Al mateix temps, mostrava les seves reserves sobre el
progrès: “A mi em semblaria molt bé un avanç honest i ordenat de la
tècnica i el progrès. El que no m´agrada és aquesta disbauxa
materialista. Actualment, és produeixen una gran quantitat de coses
superflues amb l´únic afany de vendre i fer negoci. La gent corre i
es fatiga, total per res, amb una pressa angoixosa i irracional.
Estem aixecant una altra Torre de Babel ‘buida’ per dins i que
seria necessari ‘reomplir’. Tal vegada fos convenient fer una
pausa, totes les màquines aturades, la tele també, per donar temps
a la gent a que medités durant una temporada quin sentit té tota
aquesta bogeria col.lectiva”. I si acabem pel començament de
l´entrevista, això és el que deia Pau Riba sobre “Dioptria”: “Amb
aquest LP pretenc reflectir una etapa meva en la que lluito contra
tota una sèrie de prejudicis, familia, pàtria, etc., o sigui contra
tot el que impedeix una visió còsmica de la realitat universal i el
normal desenvolupament de l´home total, sense complexes ni
inhibicions”. Davant un audiència, que no sobrepassava els setze
anys de mitja, segons la crònica de Joan de Sagarra, aquell 22 de
febrer de 1970 i en una sala Dingo plena a vessar, Riba va oferir
entre altres perles una tremenda interpretació de “L´home estàtic”
a dalt d´una cadira, i en un escenari on hi havia un llit de ferro,
un matelàs vell, algunes dotzenes de globus, un maniquí amb careta
i barret inca, així com un ocell tancat en una gàbia. El públic
s´ho va passar d´allò més bé, i l´actuació va merèixer
l´elogi a la premsa vallesana de l´il.lustre poeta Carles Sindreu:
“Pau Riba es situa en un nivell ostensiblement més elevat que el
dels seus -podriem dir-ne- “antagonistes”. No es perd en
disgressions epigramàtiques, és sempre intencionat, càndidament
agressiu i tendrament feridor. Empra l´estilet de la ironia amb un
recòndit sentit de la responsabilitat”. Sindreu acaba el seu
article apostant fort per Riba: “Davant el fenòmen de la ‘nova
cançó catalana’ , cal a l´home, jove o vell, prendre partit decidit
per un o altre. Jo espero molt de Pau Riba, i com que el meu vot no
acostumo a regatajar-lo, voto el dia 25 de febrer de 1970, per
aquest poeta disfressat de pallasso que no s´avergonyeix de posar
al peu de les seves cançons el cognom gloriós de ‘Riba’. Finalment,
Riba sembla fer burla d´una cadena letal que l´uneix al passat.
Opino que aquesta cadena és la que l´aferra a la vida. I opino
encara, en redundància, que Riba -quan fa humor del seu- no
ultrapassa la posició del qui “es fot del mort i del qui el
vetlla”. Al seu torn, i amb la seva proverbial capacitat de
sintesi, el Reporter JIM va qualificar Riba com “el cantant de
demà, avui”. Mentre que, per últim, i des de les pàgines del diari
Tele/Express, Joan de Sagarra posava l´èmfasi en l´antipatia que el
concert va despertar en determinats sectors locals: “Pau Riba ha
actuat a Granollers malgrat la opinió desfavorable d´una sèrie de
persones serioses de la localitat. Sense anar més lluny, les
Joventuts Musicals de Granollers estaven en contra d´aquesta
actuació. Pau, per aquestes Joventuts, deixa molt que desitjar, com
a persona i com a cantant”. El que no sabien ni podien imaginar
aquests sectors culturals reaccionaris és que la presentació de
“Dioptria” només era el preludi d´un perìode que col.locaria a
Granollers com a capital de la música moderna i la psicodèlia.

Big Bang Trip

Deia Picasso que “l´essèncial en aquests temps de pobresa moral és crear
entusiasme”, i això és precisament el que es va dedicar a fer el
CIT (Centro de Iniciativas y Turismo “Comarca del Vallés”). Sota la
direcció de l´ex-reporter Joan Illa Morell (JIM), aquesta nova
entitat va tenir una irrupció molt forta. Des de la seva estrena
(18 de març de 1971) amb un curset de teatre a càrrec d´Albert
Boadella, Josep Montañés i Francesc Nel.lo, el CIT no va trigar ni
tres mesos a donar dues grans campanades. Per una banda, la I
Mostra Internacional d´Art-Homenatge a Joan Miró, amb la flor i
nata dels artistes plàstics europeus contemporanis, i de l´altra,
el I Festival Internacional de Música Progressiva, celebrat el 22 i
23 de maig de 1971 al camp de futbol de Palou. A banda de ser el
primer festival internacional de rock a l´aire lliure que tenia
lloc a Espanya, pel mateix preu, a Granollers es va produir
l´autèntic big bang de la psicodèlia a aquesta banda dels Pirineus.
Com observa tot un expert en la matèria, l´editor àcid-zen Xavier
Vidal, “va ser la sortida de l´armari de la LSD, el primer
esdeveniment on, com a generació, vam ser conscients de l´altissim
nivell col.lectiu”. La idea va neixer sota l´influx del festival de
la Illa de Wight de l´estiu anterior, i per portar-la a terme, JIM
i els seus col.laboradors -entre els que cal remarcar especialment
a Quique Garcia- van comptar amb l´assessorament d´Oriol Regàs.
Responsable de Bocaccio Records i de les famoses matinals a l´Iris
de Barcelona, Regàs era el principal promotor de la música
progressiva que hi havia al pais, i va brindar tots els seus
contactes i la seva ajuda incondicional. Durant vint hores de
música a l´aire lliure, “sota la carpa desgastada d´un firmament
d´estrelles”, com escriuría el gran utòpic Claudi Montañà, van
desfilar pel camp de futbol de Palou una vintena de conjunts,
davant d´un públic multitudinari format per unes 5000 persones
(4500 segons el Diari de Barcelona), si comptabilitzem els que van
pagar i els que van entrar d´estranquis. En un brillant article
sobre la LSD (“Alucinados en masa”) publicat anys després a la
revista Star, el poeta “maudit” i escriptor contracultural Pau
Malvido assegura que totes les tribus i “freaks” hi van fer cap:
“Els que arribaven a Granollers no anaven repartint flors. Anaven a
reafirmar-se a ells mateixos, a passar de tot en quantitat, a
vacil.lar…i a tripar. Perquè la gent amb LSD al cos era molta.
Com també eran molts els guàrdies civils que rodejaven el
recinte…”. En un altre ordre de coses, i entre els aficionats més
veterans, com apunta Donat Putx en la seva esplèndida ponència “On
vas…amb aquests cabells? El rock a Granollers i rodalia (segle
XX)”, “una fotografia de l´època ens dona testimoni de la presència
a Palou del mestre Josep Maria Ruera, que tot i la seva adscripció
estètica a la música clàssica i la sardana, sentia un viu interès
pel canvi que s´estava operant en el món de la música arran de l´
arribada del rock. De fet, Ruera va ser un dels primers defensors
locals de The Beatles”. Després d´haver descartat a Pink Floyd per
raons econòmiques obvies (demanaven un milió de pessetes) i als
Pretty Things per qüestió de dates, finalment el cap de cartell va
ser Family, un dels grups triomfadors al darrer Wight Festival. Per
100 mil pessetes, l´elecció no podia ser més encertada, atès
que segons Eliseu Huertas i Cos, aleshores ambaixador de
l´underground català a Anglaterra, “en aquell moment Family era el
màxim exponent de la música progressiva, amb una combinació de
rock, folk, hunduisme i psicodèlia absolutament nova”. Gràcies a
l´acurada crònica de Santiago Guix Quincoces a les pàgines de
música pop del setmanari Vallés, podem anar descobrint les
actuacions més rellevants que es van poguer viure al recinte de
Palou, convenientment habilitat amb llocs de fruita i de begudes.
En primer lloc, i respectant l´ordre d´aparició, va constituir tota
una revelació el grup progressiu manresà Fusioon, en el dia del seu
debut davant del gran públic. Santi Arisa (bateria), Manel Camp
(teclats), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix), van
sorprendre sobretot amb un flamant arranjament per sucar-hi pa del
clàssic jazzistic “Take five” de Paul Desmond. Era la segona
actuació d´un programa que s´havia inaugurat a dos quarts de 7 de
la tarda amb el conjunt Sexto Sentido. Ja sobrepassades les 9 del
vespre, i amb les primeres fogueres enceses, el grup
hispano-alemany Evolution va presentar el seu darrer single, que
contenia una versió dels altament progressius King Crimson (“In the
court of the Crimson King”), la primera que es feia a l´Estat. Sota
el lideratge del guitarrista Tony Ponce, aquesta formació havia
adquirit un cert renom al seu pas per les matinals progressives de
l´Iris. Entre mitjanit i les 2 de la matinada,
el festival va passar d´una densa efervescència a una forta
ebullició, amb l´actuació del salvatge “power trio” madrileny
Delirium Tremens (ex-Cerebrum) i del grup anglès de hard rock Tucky
Buzzard, que comptava amb antics components dels psiquedèlics The
End i tenia com a productor a Bill Wyman dels Rolling Stones. Tot
plegat, abans que Sisa donés la nota surrealista i llunàtica
en cantar “Els reis del pais deshabitat” i bona part del material
d”Orgia”, un dels discos més irònics i onirics de l´època. Segons
la crònica de Guix, les cançons de Sisa van ser celebrades amb
grans aplaudiments i van despertar de bon rotllo a més d´un que ja
estava dormint. No menys surrealista va resultar, ja sobre les 3 de
la matinada, l´afluència de grups de persones amb “smoking”, entre
ells el futur president del Comité Olmpic Internacional Joan Antoni
Samaranch, procedents del Sopar de Gala de la Fira i Festes de
l´Ascensió. Dalt de l´escenari actuava Màquina!, un dels noms
estelars de la cosa progressiva a casa nostra, tot presentant una
nova formació d´alt octanatge que incorporava als ex-Crac Emili
Baleriola (guitarra), Carles Benavent (baix) i Salvador Font
(bateria), una seccio de vent formada per Peter Roar (saxo), Carlos
Avalone (trompeta) i Ricardo “Kaito” Solís (trombó), més la notable
cantant i flautista Arta Abelle. Segons l´hagiògraf del grup Àlex
Gómez-Font, els músics estaven molt impressionats perquè era la
primera vegada que tocaven davant d´un públic tan nombrós. Dintre
d´un repertori que va combinar els instrumentals amb els cantables,
van tocar potents originals com “Under the rain” (Emili Baleriola)
o “Sun brings the summer” (Enric Herrera), així com una apreciable
versió del blues “I can´t quit you baby” de Willie Dixon. Tot i
l´absència per qüestions militars de l´ organista Enric Herrera,
Màquina! va fer un bon paper a Granollers. L´albada va començar a
despuntar durant l´actuació de Tapiman, contundent trio de hard
blues- rock conduit a tot gas per l´ex-bateria de Màquina!, Josep
Maria Vilaseca “Tapi”. I quan el grup Dumagra va encetar el seu
“show”, ja eren dos quarts de 6 i el sol ja començava a
treure el nas per l´horitzó. Llavors, es va produir un dels
moments més xocants del festival, com descriu el cronista Guix:
“Dumagra es va dedicar exclusivament a llançar gallines des de
l´escenari per si els hippies tenien gana, i a despertar amb
sengles coets als que volien dormir. Això va irritar tant al
públic, que va començar a ploure tota mena de brossa sobre
l´escenari”. Després d´aquest “bad trip”, i quan ja s´havien
superat les dotze hores ininterrompudes de música, van aterrar
procedents de Pamplona uns psiquedèlics Pan & Regaliz,
liderats per un espectacular Guillem París (veu i flauta) i posant
en òrbita temes tan dolçament àcids com un “Magic colours” que va
esdevenir una de les grans flipades del festival. Tot seguit, el
grup local Contraste, amb Àngel Riba (futur cantant i saxo de
Iceberg) i el bon guitarrista Joan Ramon Berruezo, va protagonizar
una estimable actuació en una linia propera a Santana. Eran gairebé
les 8 del matí i el festival va entrar en les seves hores més
baixes, degut a la poca qualitat dels conjunts que van actuar
aleshores. El trip musical va remuntar, i de quina manera, cap allà
les 11, amb la presència de Smash i el seu flamenco-rock de
propietats al.lucinògenes. Original al màxim, l´actuació d´aquest
sensacional grup sevillà va arribar al seu punt àlgid amb la
interpretació d´ “El Garrotín”, un “hit” d´allò més festiu que va
aixecar passions i onades d´aplaudiments. Tot esperant la traca
final dels Family van passar entre una hora i mitja i dues hores,
degut a un canvi d´equip de sonorització que va esdevenir una
petita obra de la seu. Quan finalment al voltant de les 2 van
aparèixer, segons la crònica de Guix, “el camp oferia un aspecte
impressionant, ja que era la primera vegada que tots els assistents
al festival estaven asseguts, sense parlar i atents”. L´estrella
del grup era Roger Chapman, un extraordinari cantant tot força,
agressivitat i tendresa, que movia compulsivament el cos com si fos
sacsejat per un poder exterior. Les seves actuacions eran autèntics
“tour de force”, i la de Granollers no en va ser l´excepció. En el
decurs d´un concert absolutament electritzant i carregat amb una
gran riquesa d´arguments musicals, Chapman (veu), John Whitney
(guitarra), John Palmer (flauta, vibràfon i orgue), John Weider
(baix i violí) i Robert Townsend (bateria), van deixar clar que hi
havia altres móns a banda del curt i estret de la pell de brau, i
van alterar la conciència d´aquell públic “freak” que mai no havia
vist ni sentit res de semblant en directe. Els Family van coronar
el concert amb una fantàstica “A song for me”, plena de grans
improvisacions i canvis de ritme, abans que Roger Chapman posés el
punt i final tot llançant el micro per damunt de l´escenari fins a
deixar-lo penjat en el pal que sostenia el toldo. I a l´ensems, com
certificava Guix, tot el públic dempeus es va posar a aplaudir
durant força minuts la gran actuació del grup. “Al sortir erem més
hippies que a l´entrar”, escriuria anys després el lisèrgic Pau
Malvido, que considerava el festival de Granollers com la primera
manifestació massiva de la psicodèlia. Al seu torn, l´excel.lent
critic musical Claudi Montañà, afirmava en un text publicat l´any
1975 a la revista Vibraciones: “crec que en aquella nit de
primavera de 1971 va culminar l´esplendor del que es va anomenar
‘música progressiva’ a Espanya”. Mentre que, pel futur promotor de
rock Gay Mercader, “l´actuació de Family va ser antològica”. A la
premsa de l´època, el festival va suscitar nombroses reaccions, des
d´acudits gràfics fins a reportatges sensacionalistes que posaven
l´èmfasi en la cara de sorpresa dels pagesos de Palou davant la
llarga i peluda corrúa d´ estranys personatges que desfilaven cap
al camp de futbol. Però, sens dubte, la resposta més barroera va
venir de la revista Por qué, amb aquest titolar a sis columnes:
“Indignación en Granollers por la invasión hippy: se sospecha que
de 3500 asistentes el 15 por ciento tomó LSD y el resto fumaron
marihuana”. El text indicava amb esgarrifança que “cuando se acabó
quedaban montañas de preservativos usados”, i donava idees per
entrar a matar: “si lo que pretende este pueblo de Granollers es
llamar la atención, les sugerimos para el año próximo una suelta de
chacales”. No calen més paraules per palesar la heroïcitat que
suposava en aquella Espanya organitzar una moguda d´aquestes
caracteristiques. I en honor a la veritat, cal dir que el I
Festival de Música Progressiva va honrar el seu emblema de “Pau,
Amor i Música Pop”, sense que es registrés cap incidència, tret del
breu ingrés a l´hospital i ràpida recuperació d´un jove que havia
barrejat massa drogues. És important ressaltar que el festival es
va celebrar sense permís governatiu i que, en un gest de valentia,
l´alcalde Llobet en va assumir tota la responsabilitat. Quan
finalment va arribar l´autorització del Govern Civil al dia
següent, ja era tot un negre presagi sobre la possibilitat
d´organitzar-ne una segona edició. “Heu de portar els Grateful
Dead, que són molt amics meus”, aconsellava l´ al.lucinogeni Dalí
al gran agitador JIM, quan es començava a parlar del posiible
cartell de grups. El gran mestre del surrealisme, que s´oferia a
fer totes les gestions, havia entrat en contacte amb els components
de la banda més célebre de la psicodèlia californiana, arran
d´haver-los invitat a un aperitiu de “cadàvers exquisits” que va
tenir lloc en una suite del Pierre Hotel de Nova York. Com
consigna Rock Scully en el seu llibre “Living with the Dead”, el
guru del nou periodisme Tom Wolfe va ser l´encarregat de fer les
presentacions entre el genial pintor i el lider de la ‘Mort
Agraïda’, alhora que li explicava a Dalí que havia conegut Jerry
Garcia en el decurs d´un “acid test”, quan estava escrivint el seu
llibre “Gasosa d´àcid elèctric”. De sobte, Dalí va interrompre
Wolfe per sentenciar: “el verd llima gasós és el color més sublim
en el cosmos!”. I tot seguit, es va interessar d´allò més per les
proves d´àcid. Després d´escoltar-los amb molta atenció, els va
dir: “Jo no prenc drogues,…perquè jo sóc la droga!”. Aleshores,
Jerry Garcia es va adreçar al pintor per parlar-li amb
admiració del seu quadre “La persistència de la memòria”:
“realment és com la teoria d´Enstein visualitzada”. Una apreciació
que va plaure enormement al geni. Mentre que, per la seva banda,
els altres membres de la ‘Mort Agraïda’ (Bob Weir i Phil Lesh)
presents a la mítica trobada, li van preguntar: “Hey, Salvador,
podrem tocar al teu museu ?”. La resposta va ser antològica: “No!
Tocar no! Vosaltres haurieu de viure al Museu Dalí! Així jo podria
dir que la ‘Mort’ viu al Palau de Dalí!”. Però tot i el viu interès
dalinià, la banda senyera de l´acid-rock de Califòrnia no arribaria
a aterrar mai a Granollers, perquè tan porucs com sempre els
polítics no estaven disposats a permetre una altra cerimonia
psicodèlica a la reserva espiritual d´Occident.

“El CIT Campeador”

A partir del I Festival Internacional de Música Progressiva, les activitats
musicals del CIT no deixen d´incrementar-se. L´intrèpid JIM i els
seus col.laboradors impulsen les matinals populars de música
progressiva i cançó catalana. La idea estava inspirada en el
Festival Permanent de Música Progressiva promogut entre octubre i
desembre de 1970 per Oriol Regàs al Salón Iris. En doble sessió de
divendres nit i diumenge al matí, i amb la presentació del millor
locutor pop del moment, Josep Maria Pallardó (“El clan de la una” i
“Al mil por mil”), van desfilar per aquest recinte de l´Eixample
barceloní els principals exponents del rock progressiu nacional.
Tot prenent el relleu, Granollers es mantindrà durant gairebé tres
anys com a capital indiscutible de la música moderna. Celebrades
cada diumenge en sales “in” com Happening 2001 o Blue Dolly, les
matinals van presentar a la crema de l´escena rockero-progressiva
del país: OM, Pan & Regaliz, Tapiman, Sisa, Evolution,
Màquina!, Pau Riba, Lone Star, Eddie Lee Mattison, Toti Soler o
Fusioon, entre d´altres. Així com a Ovidi Montllor, Enric Barbat o
Pere Tapias, en l´àmbit de la cançó, i tota una extraordinària
actuació de jazz amb el gran saxofonista nordamericà Johnny Griffin
i el no menys il.lustre pianista Tete Montoliu, en concert celebrat
a la Casa de Cultura Sant Francesc. Paral.lelament, el CIT també
organitza altres esdeveniments musicals d´alta volada, com ara
col.loquis sobre la cançó catalana amb l´actuació de Guillermina
Motta, Francesc Pi de la Serra i Ovidi Montllor, o bé
multitudinaris concerts de rock al Pavelló d´Esports. Entre aquests
últims, cal destacar el de Miguel Rios (16 de setembre de 1972),
així com un cuàdruple cartell internacional que va incloure al gran
soulman nordamericà Geno Washington, juntament amb el grup
britànic de rock Duffy, els progressius Franklin de Madrid i el
grup argentí Septiembre (17 de desembre). Ja al 1973,
concretament a la vesprada del 25 de juliol, tindria lloc una altra
vetllada memorable, a càrrec dels Canarios, un dels millors
conjunts espanyols de l´època, i dels britànics Soft Machine. Tot i
haver estat una de les bandes pioneres del rock psicodèlic a
Europa, Soft Machine va arribar a Granollers amb una formació
liderada pel teclista Mike Ratledge i fent una música que havia
evolucionat cap a un jazz-rock progressiu. Tot plegat, un increible
ventall d´actuacions de la més rabiosa actualitat, complementades
amb la projecció de pel.lcules (“Yellow submarine”; “Monterrey
Pop”, “Concert per Bangla Desh”, “Emerson, Lake &
Palmer”…) i la presència a Granollers dels més prestigiosos
periodistes musicals per fer sessions comentades amb discos: Jose
María Iñigo (“500 semanas de música joven”), Josep Maria Pallardó
(Pink Floyd), Claudi Montañà (glam rock) i Àngel Casas (Mahavishnu
Orchestra). Si tenim en compte que la panoplia d´actes organitzats
pel CIT també s´extenia a l´àmbit teatral, cinematogràfic i
literari, s´enten que JIM el rebatejés com “El C.I.T. Campeador” en
el Resum d´activitats culturals, artistiques i creatives de
l´entitat. Un text que no ens podem estar de reproduir en la seva
versió original: “No es ningún secreto que Granollers, ciudad
cósmica, se ha convertido de la noche a la mañana y como por arte
de magia -por obra y gracia del C.I.T- en el epicentro vital, real
e imaginario de la apasionante década de los 70. Granollers, como
todo el mundo sabe, ha desertado del pelotón de ciudades sumisas y
resignadas y en una brillante escapada, en solitario, ha vencido en
la última etapa del inconformismo, con bastantes años luz de
adelanto respecto a sus inmediatos seguidores, conquistando el
maillot amarillo y ocupando en la actualidad -por obra y gracia del
C.I.T.- un merecido primer puesto en la clasificación general.
Granollers no es Oklahoma, ni Kentucky, ni siquiera Cincinnatti,
pero debemos reconocer, en honor a la verdad, que únicamente el
C.I.T “Comarca del Vallés” -el C.I.T. Campeador- en una época de
artefactos, armatostes, artilugios y cachivaches bélicos y
electrónicos, y sin necesidad de tomar previamente ningún brebaje,
pócima, elixir o filtro, ha tenido la audacia y el humor de
originar la más fuerte sacudida que ha registrado el sismógrafo
universal en toda su historia.

¡Viva la gente!

Dels prodigis culturals propiciats pel CIT
també en dóna fe l´article que sota el nom de Granollers va
publicar a la revista Mundo (11 de desembre de 1971) el futur premi
Nobel Camilo José Cela després de donar una conferència (“Examen de
conciencia de un escritor”) en el marc del “I Ensayo de Cultura
Popular” celebrat amb gran èxit al Cine Majestic: “La otra noche
pronuncié una conferencia en Granollers y, por unos momentos, me
sentí candidato a algo -no sé bien a qué-, candidato en unas
elecciones encaminadas a elegir a alguien para algo. Los amigos de
Granollers no se anduvieron por las ramas y pusieron un anuncio
luminoso en la carretera, sembraron las paredes de carteles,
repartieron invitaciones y octavillas, publicaron notas y avisos en
los periódicos y hasta colocaron una estatua mía en la plaza, de
madera y efímera, pero estatua al fin y al cabo y bien graciosa,
por cierto, en su caricatura. ¡Caray, que tíos! El resultado fue
que tuve ochocientos o novecientos oyentes, cifra inusitada en el
país e imprevisible en una ciudad de treinta mil habitantes. La
consecuencia de esta actitud afanosa en bien fácil de deducir: en
España, cuando se hacen las cosas con entusiasmo, se consigue que
salgan bien. En España, cuando en cualquier pueblo o ciudad hay un
par de hombres de buena fe y con ganas de trabajar y un alcalde
que, en vez de poner dificultades e invocar ordenanzas, les ayuda,
pueden conseguirse metas insospechadas; lo que acontece es que, con
frecuencia, se hace lo contrario -esto es, no se hace nada- y
después se le echa la culpa a la gente y a su desinterés más
supuesto que real. El éxito de Granollers fue de ellos, de mis
amigos de Granollers, no mio, y de ellos debemos todos tomar
ejemplo. Yo no puedo quejarme; a mis conferencias suele ir bastante
gente, pero no tanta como en Granollers. El hecho de reunirse
ochocientas personas en una noche no víspera de fiesta y en una
ciudad trabajadora y madrugadora, es un dato que no debe caer en el
vacío”. El CIT, que va arribar a tenir 1300 socis, encara ens tenia
reservada una altra monumental sorpresa. Nogensmenys, que presentar
King Crimson a Granollers, en col.laboració amb el promotor Gay
Mercader.

Llengües de broma gelatinoses

És possible que arran de la seva
assistència al I Festival Internacional de Música Progressiva de
Granollers, quan feia a penes un any que havia arribat a Epanya, se
li encengués la bombeta de convertir-se en promotor de rock. Tot i
que s´ho va passar molt bé, Gay Mercader no ho nega, ni ho
confirma. El que si defensa és que el “seu imperi” -tot sigui dit
en to de “boutade”- va començar a Granollers: “De fet, el meu
primer concert internacional de categoria, amb un conjunt que
gaudia en aquell moment d´un gran prestigi a Anglaterra, va ser el
de King Crimson a Granollers. I això… a pesar de tothom, perquè
vaig anar a la discogràfica i em van dir que estava boig, que fer
un concert de King Crimson i a sobre a Granollers era una doble
animalada. I llavors, me´n vaig anar a veure a locutors,
periodistes i tota mena d´experts, i tots em van dir ‘a Granollers
impossible’. Total, que jo tampoc tenia massa alternativa, perquè
la ciutat i el JIM ens recolzaven i m´interessava fer-ho a
Granollers…Però, clar, m´havien posat tant la por al cos,
dient-me que si el primer esdeveniment internacional d´aquesta
categoria no es feia a Barcelona sinó a Granollers, això provocaria
que la gent no hi pogués anar. I recordo que en el pòster vam
acabar posant que per 50 pessetes podies anar i tornar de
Granollers amb un autobús que fletariem nosaltres. Era, doncs, un
concert completament desrecomanat pels experts, i que contra la
seva opinió va ser un gran èxit. Si mal no recordo vam fer dos dies
d´actuació -si no vols ‘caldo’, dues tasses- i gairebé vam omplir
cada dia. El primer que pensaves és d´on sortia tanta gent, entre
3000 i 3500 persones. Era molta gent aleshores per un sol grup o
artista, i encara ho és avui…” Des d´un altre prisma, els
concerts de King Crimson a Granollers van ser una mena de doctorat
per la primera generació de psiconautes catalans. Fundat l´any
1969, el grup liderat pel guitarrista Robert Fripp feia un art-rock
d´alta volada que enrotllava per igual a psiquedèlics, progressius
i partidaris del rock simfònic. Era la proposta més creativa i
avançada sorgida a Anglaterra des dels primers Pink Floyd. I
arribaven a Granollers possiblement en el seu millor moment,
després de publicar una veritable obra mestra sota el dadaista
titol de “Larks tongues in aspic”, que en traducció simultànea
vindrien a ser “llengües de broma gelatinoses”. Guiats per
l´exhaustiva crònica que va publicar a la premsa vallesana un
critic de rock tan ben documentat com Rafael Montagud, ens podem
endinsar en la nit màgica del 27 de novembre de 1973, data del
primer dels dos concerts que en dies consecutius oferirien Robert
Fripp (guitarra i mellotron), John Wetton (veu i baix), David Cross
(violí) i Bill Bruford (bateria i percussió) al Pavelló d´Esports
de la capital vallesana. A l´inici de l´article, Montagud indicava
que “realment, la major part dels que vam assistir a algun dels
concerts ens vam sentir transportats, però ja no fora de la ciutat,
sinó lluny, molt lluny…”. El concert va començar a dos quarts de
12 de la nit: “una llum fosca va envair l´escenari i es van veure
dibuixades les siluetes dels components del famós grup anglès. Unes
màgiques notes esboçen ‘Larks tongues in aspic (Part I)’, perfecte
el so del violí a càrrec de David Cross, amb un crescendo que no
arriba al seu punt màxim per donar pas a la Gibson negra de Robert
Fripp, que després d´uns acords de “Peace-and end” ens introdueix a
“Cat food”, del segon àlbum “In the wake of Poseidon”, i on John
Wetton fa la seva primera incursió vocal…”. Tampoc passa
inadvertit pel cronista el gran treball a la percussió d´un Bill
Bruford, “que disposa d´una bateria, tres tambors suplementaris,
tres gongs, una gran planxa metàl.lica, vibràfon, metalofon, petits
plats, campanetes, triangle i cil.lindres metl.lics; tot plegat,
recollit per tretze micros”. Sense oblidar-se tanmateix de destacar
la magnifica il.luminació, que acompanya cada canvi musical amb un
canvi de llums. Aleshores, el líder s´adreça a l´audiència: “focus
dirigit a Fripp, que s´encamina amb la guitarra a la mà cap al mig
de l´escenari i parla al públic sobre el seu interès per tocar a
Espanya i la comunicació a travès de la música”. Sense solució de
continuitat, King Crimson ataca sengles temes inèdits, entre ells
“Lament”, que s´inclouria al seu següent LP “Starless and bible
black”, amb excel.lents improvisacions i canvis de ritme. Fins a
arribar a “Easy money”, el primer dels quatre temes de “Larks
tongues in aspic” que tancarien el concert per dalt. Montagud ho
reflectia així: “Wetton entra a destemps, modulant i embrutint la
seva veu segons convingui, una pausa instrumental que aprofita
Fripp per arrancar extraordinaris sons de la seva Gibson, tornada
al tema i final apoteòsic. A partir d´’Easy money’ el públic
s´entrega totalment, ovacionant al grup en tots els temes
següents”. “Exiles”, navegant entre la grandiositat generada pel
mellotron de Fripp i l´alternança de sons lirico-clàssics i
avantguardistes i distorsionats per part del violí de Cross, crea
un clima d´expectació davant del que ha de venir. Segons el
cronista: “El mellotron torna a apropiar-se de l´amalgama sonora, i
dues notes al baix que es repeteixen, ens instal.len a ‘The talking
drum’; Bruford deixa les baquetes i colpeja els tambors amb un
ritme d´influència africana, el mellotron no ha deixat de sonar, el
ritme es fa obsessiu i una mica més ràpid; Bruford s´apodera de les
baquetes i Fripp comença a rascar les cordes de la guitarra
obstruint-les amb la mà esquerra, és ‘Larks tongues in aspic (Part
2)’, increible final”. Aquest tan lisèrgic com potentissim
instrumental, travessat per un dels “riffs” més ferotges,
metàl.lics i trencadors de la història del rock, va propulsar
directament als aficionats -psiconautes o no- a l´estratosfera. Els
músics es van allunyar, però la gent no va parar de cridar i picar
de mans fins a aconseguir que tornessin. I la propina no podia ser
més espectacular, tot recuperant el tema estelar del seu primer LP
“In the court of the Crimson King”, publicat l´any 1969:
Cat´s food iron claw “Neuro-surgeons
scream for more At paranioa´s poison door Twenty first century
schizoid man…” La torrencial interpretació de “21st Century
Schizoid Man”, tota una bomba sònica d´alt poder enteògen i
carregada amb la pòlvora del rock dur i l´explosivitat del jazz més
llibertari, va provocar el deliri. I com acabava escrivint el
cronista: “el Pavelló es va ensorrar de tants aplaudiments”. Així
va qualificar Rafael Montagud l´actuació dels músics: “Cross,
fantàstic; Fripp, genial; Bruford, ell sol valia l´espectacle;
Wetton, sensacional”. Un concert rodó, doncs. Tant és així, que hi
va haver-hi força entusiastes que van repetir el dia següent, i
l´endemà se´n van anar a Madrid per no perdre´s la última actuació
de la gira. Val a dir que, el Pavelló d´Esports de Granollers,
juntament amb el Winterland de San Francisco i el Marquee de
Londres, són els únics recintes que van acollir dos concerts
consecutius de King Crimson durant l´any 1973. Un perìode de
frenètica activitat, amb més de cent dates entre Amèrica i Europa.
Per qui vulgui gaudir d´una aproximació màxima als concerts
d´aquesta gira, hi ha un esplèndid àlbum en directe anomenat “The
night watch” que recull l´actuació inmediatament anterior a la de
Granollers, celebrada quatre dies abans a Amsterdam. I consti que,
per la majoria d´ especialistes en “crimsonologia”, aquesta
formació de les “llengües de broma gelatinoses”, altrament coneguda
com “la tercera formació”, ha estat una de les millors en la
canviant, extensa i guadianesca història de King Crimson. Seguint
la tònica del Festival de Música Progressiva, als concerts
crimsonians de Granollers tampoc es van registrar incidències, més
enllà d´una petita qüestió d´ordre públic, com explica Gay
Mercader: “Recordo que van venir uns inspectors de policia, quan ja
s´havien encés les llums després del primer concert, i que buscaven
a no sé qui no sé quantos -aquelles històries de l´època que et
buscaven per qualsevol tonteria-, tot demanant-me que fes sortir a
la gent per una sola porta, que així ells vigilaven. I evidentment,
la meva pressa va ser dir-li a algú que obrís l´altra porta que hi
havia a l´altre extrem, i vam obrir les dues portes, i la qüestió
és que no els van pescar. I com que no els van ‘pillar’, es van
venjar amb el pobre Picarol, que venia uns posters de “Jesus
wanted”, i per aquests posters li van amargar tota la nit”. “En
definitiva – posti.la Gay amb sorna-, que hi
havia ‘ambientillo’”.

Epíleg des del terrat Encara convalescent d´una operació, Salvador
Dalí va llegir en una plana en color de La Vanguardia un article de
Josep Corredor-Matheos on deis meravelles sobre el “happening”
d´Arranz-Bravo i Bartolozzi a Granollers. I, entusiamat, li va
comunicar a JIM que havia arribat el moment de posar en marxa el
“happening” dalinià. Es va donar la coincidència que hi havia un
equip de la televisió alemanya WDR que estava ultimant la
pel.licula de Salvador Dalí “Impressions de l´Alta Mongòlia”, i com
explica JIM, “Dalí va decidir canviar el guió del film per
incloure-hi una seqüencia del ‘happening’ de Granollers”. Hi havia
d´haver una tela gegant i quatre bidons de pintura, amb vuit
mànegues que la gent s´aniria passant, en una pintada d´un
impressionant mural col.lectiu. La vigilia del “happening”, l´autor
de “L´espectre del sex appeal” va citar a JIM a la seva suite de
l´Hotel Ritz de Barcelona, i d´entre les moltes jaquetes que tenia
a l´armari en va triar una de ben llampant i d´un intens
blau-lilós, perquè el quixot granollerí se la posés durant el
“happening” del dia següent. Es tractava d´un regal de Mick Jagger
al geni dels bigotis punxaguts: la jaqueta que el cantant dels
Rolling Stones havia portat en el controvertit festival celebrat a
l´Autòdrom californià d´Altamont. Amb la plaça de la Porxada plena
de gom a gom i les càmeres de la televisió alemanya enregistrant la
festiva gesta, el 19 d´agost de 1974, Salvador Dalí va
protagonitzar a Granollers el “happening” “Viatge a l´Alta
Mongòlia”, que va dedicar al gran escriptor i greguerista Ramón
Gómez de la Serna. Entre les activitats previstes, el geni dels
rellotges tous havia d´ensenyar a un grup de xinesos a ballar
sardanes. Però finalment va resultar impossible, “degut a l´excés
d´èxit”, com va declarar el pintor. Això no va impedir que la cobla
posés colofó a tan memorable vetllada, tot interpretant diverses
sardanes. El “happening” de Granollers va ser una apoteosi
daliniana, un esclat d´alegria, una simfonia col.lectiva de colors
com no s´havia vist mai. De Paris a Londres, i de Nova York a
Tokio, l´esdeveniment va tenir una repercussió mundial. El CIT
havia arribat al seu zènit, i progressivament el miracle s´aniria
eclipsant. Granollers va deixar de ser la capital de la música
moderna, la psicodèlia i la cultura pop. Això no obstant, el dijous
18 de maig de 1976, Pau Riba tornava a Granollers per protagonitzar
un concert al terrat del CIT, inspirat d´alguna manera en el que
havien ofert els Beatles a la pel.lícula “Let it be”. Es tractava
de celebrar l´elecció democràtica de Joan Illa Morell (JIM) com a
president del CIT. Era dia de mercat, i l´actuació de Riba i el seu
grup elèctric va tenir un gran impacte entre els passavolants i
públic en general, atraient al mateix temps l´atenció de
prestigiosos cronistes com Ramon Barnils o Anna Maria Moix. Tant
l´un com l´altra van contribuir a estendre la llegenda del concert
amb sengles articles il.lustrats amb fotos que es van publicar,
respectivament, al Diari de Barcelona (“Happening en la ciudad de
los happenings”) i a la revista Cuadernos para el diálogo (Pau Riba
en Granollers: música en la azotea”). L´autor de “Dioptria”, que
havia preludiat l´edat d´or de la cultura pop a Granollers, també
hi va posar l´epíleg des del terrat.

Anuncios

Acerca de Revista Ulises

Revista de viajes interores. Aproximaciones a la expansión de la conciencia.
Esta entrada fue publicada en Uncategorized y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s